Quina gràcia! Tants anys pensant que Supertramp volia dir Supertrampa o Supertramposos, i resulta que el que vol dir es Supercaptaires (Supervagabundos)... que inculte pot arribar a ser un!
Dissabte a la nit el temps es va detenir. Tots els que estàvem al Palau Sant Jordi vàrem retrocedir trenta anys i van tornar a ser els anys setanta per a dues hores i escaig. Una nit màgica sense dubte.
Els Supervagabunds van oferir-nos un espectacle molt sobri, quasi diria que auster. Res de martingales escèniques, ni pantalles gegants de vídeo distraient al personal, ni guapes noies lleugeres de roba cantant uns coros que no se sabien. La banda (o el que queda de ella) ens van oferir el que millor saben fer, i només amb les poques coses que necessiten: un parell de teclats, una guitarra elèctrica, un bon baix, i una bateria ben potent. I, es clar, el repertori de sempre.
Es va trobar a faltar, però, el fill pròdig, el tercer en discòrdia: el Roger Hodgson, co-fundador de la banda, líder indiscutible i compositor de la majoria de les cançons del grup, juntament amb el Rick Davies, cap visible actual de la banda. No es que no es toquessin els temes del Hodgson, que si que ho varen fer (The Logical Song, It’s Raining Again –curiosament, les versions més desangelades de la nit-, Take the Long Way Home), però, com es natural, en Davies va escombrar mès cap a casa seva, i van ser els seus temes els que més van sonar. De fet, incomprensiblement, només es va poder escoltar una cançó de la època post-Hodgson, la explosiva Cannonball.
El que més destaca de la nit d’aquest dissabte es que els Supertramp fan un molt bon directe. Tant bo, que, sorpresivament, sonen gairebé igual que als discs. I això es una cosa que moltes Madonnas, Ladies Ga-Ga, Coldplays i Keanes haurien d’aprendre. Es una cosa que tots els que estàvem alli, tots ja d’una edat, tot s’ha de dir, vàrem agrair, i molt. Un altre fet destacable es la química que hi va haver entre el públic i el saxo de la banda, el mític John Helliwell, com en aquell moment, desprès d’un molt ben rebut Bona Nit, Barcelona! (en català), va dir que el menjar espanyol és el segon menjar més bo del món... desprès del Breakfast in Amèrica. Pillat, pot ser si, però efectiu.
Menció especial mereix aquell Another Man’s Woman (sempre en la nostra oïda com la música oficial de Informe Semanal), en la que en Davies ens va oferir un monumental recital de piano, amb uns dits que volaven damunt del teclat, mentre a l’escenari un membre de l’equip feia que prenia el sol amb banyador i una sombrilla groga, emulant la portada d’aquell Crisis? What Crisis?
Give a Little Bit, From now On, Goodbye Stranger, School, Dreamer (una versió... brutal), Crime of the Century... un a un varen anar caient tots els grans clàssics de la banda (vàrem trobar a faltar Fool’s Overture), amb una execució formidable, però amb un nul exercici d’improvisació. S’haurà d’esperar al Març de l’any vinent, per a veure en Roger Hodgson com ho fa, si millor o pitjor... o diferent.
(perdoneu la mala qualitat de les imatges... es que la meva càmera de fotos no es precisament molt bona...)
Dissabte a la nit el temps es va detenir. Tots els que estàvem al Palau Sant Jordi vàrem retrocedir trenta anys i van tornar a ser els anys setanta per a dues hores i escaig. Una nit màgica sense dubte.
Els Supervagabunds van oferir-nos un espectacle molt sobri, quasi diria que auster. Res de martingales escèniques, ni pantalles gegants de vídeo distraient al personal, ni guapes noies lleugeres de roba cantant uns coros que no se sabien. La banda (o el que queda de ella) ens van oferir el que millor saben fer, i només amb les poques coses que necessiten: un parell de teclats, una guitarra elèctrica, un bon baix, i una bateria ben potent. I, es clar, el repertori de sempre.
Es va trobar a faltar, però, el fill pròdig, el tercer en discòrdia: el Roger Hodgson, co-fundador de la banda, líder indiscutible i compositor de la majoria de les cançons del grup, juntament amb el Rick Davies, cap visible actual de la banda. No es que no es toquessin els temes del Hodgson, que si que ho varen fer (The Logical Song, It’s Raining Again –curiosament, les versions més desangelades de la nit-, Take the Long Way Home), però, com es natural, en Davies va escombrar mès cap a casa seva, i van ser els seus temes els que més van sonar. De fet, incomprensiblement, només es va poder escoltar una cançó de la època post-Hodgson, la explosiva Cannonball.
El que més destaca de la nit d’aquest dissabte es que els Supertramp fan un molt bon directe. Tant bo, que, sorpresivament, sonen gairebé igual que als discs. I això es una cosa que moltes Madonnas, Ladies Ga-Ga, Coldplays i Keanes haurien d’aprendre. Es una cosa que tots els que estàvem alli, tots ja d’una edat, tot s’ha de dir, vàrem agrair, i molt. Un altre fet destacable es la química que hi va haver entre el públic i el saxo de la banda, el mític John Helliwell, com en aquell moment, desprès d’un molt ben rebut Bona Nit, Barcelona! (en català), va dir que el menjar espanyol és el segon menjar més bo del món... desprès del Breakfast in Amèrica. Pillat, pot ser si, però efectiu.
Menció especial mereix aquell Another Man’s Woman (sempre en la nostra oïda com la música oficial de Informe Semanal), en la que en Davies ens va oferir un monumental recital de piano, amb uns dits que volaven damunt del teclat, mentre a l’escenari un membre de l’equip feia que prenia el sol amb banyador i una sombrilla groga, emulant la portada d’aquell Crisis? What Crisis?
Give a Little Bit, From now On, Goodbye Stranger, School, Dreamer (una versió... brutal), Crime of the Century... un a un varen anar caient tots els grans clàssics de la banda (vàrem trobar a faltar Fool’s Overture), amb una execució formidable, però amb un nul exercici d’improvisació. S’haurà d’esperar al Març de l’any vinent, per a veure en Roger Hodgson com ho fa, si millor o pitjor... o diferent.
(perdoneu la mala qualitat de les imatges... es que la meva càmera de fotos no es precisament molt bona...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada