Ahir a la nit va succeir el que ja es diu El Concert de l'Any, i no precisament per la seva qualitat musical o pel grup que hi va actuar (que també), si no per la repercussió mediàtica mundial que aquest event ha estat generant des de ja fa uns quants mesos.
Es tractava de la presentació a nivell del món mundial del flamant nou disc dels ColdPlay, el Mylo Xyloto (diuen que el títol el van treure d'uns graffittis que van veure als carrers de Londres), i va tenir lloc a la Plaza de Toros de Las Ventas, a Madrid. El concert es transmetia via satèl•lit per streaming a internet (gentilesa de YouTube i VeVo) al món sencer. El ple va ser absolut, 17.000 persones, que van esgotar unes entrades que anaven dels 30 als 150 euros en quasi mitja hora. Un fred lògic per a la època, en el que els assistents haguessin preferit un caldo de pollo en contes d'una cervesa, i una fina pluja van voler entelar la nit, sense aconseguir-ho.
La nit va començar amb la presentació de l'inefable Mario Vaquerizo, el marit de la Alaska, que, amb un anglès macarrónic va fer riure (o plorar) al públic, i desprès d'un vídeo amb el qual el productor del concert, l'Anton Corjbin, parlava amb el grup, va donar pas als ColdPlar per que fessin el que millor saben fer: espectacle (que no bona música).
La música de Back to the Future va donar pas al primer tema de la nit, la peça instrumental Mylo Xyloto que dona nom al disc i que obre l'àlbum. En aquell moment, milers de polseres fosforescents prèviament repartides de franc al personal es van encendre i van envair literalment Las Ventas; un efecte simple i cursi, però visualment efectiu, en el que tot el públic va ser partícip només començar.
El segon tema va ser un dels millors de l'últim disc, Hurts like Heaven, i va ser llavors quan els ColdPlay van posar tota la carn a l'asador, i en mig d'una explosió de focs artificials i llums, balons bojos voltant per damunt de la gent, pluja de confetti, i milers de mocadors blancs (recordem que estem en una plaça de braus) van enlluernar a un públic predisposat ja des de la primera nota a una nit memorable on el grup no va cedir a cap feblesa ni tonteria, i es va arrancar amb una llista d'èxits i hits, només interromputs per algun tema del nou disc, la qual cosa es d'agrair sense dubte.
Un rera l'altre, van anar caient Yellow, In my Place, Major Minus, Lost, The Scientist, Violet Hill, God put a Smile on your Face, Paradise, Up in Flames, Til Kingdom Come, Politik, Viva la Vida, Charlie Brown, Life is for Living, Clocks, (Rehab), Fix You, i com no, el nou icona-himne del grup, Every TearDrop is a WaterFall.
Un concert curt, molt curt, a penes una escassa hora i mitja, però molt gran, amb tres moments memorables: quan, desprès del Politik, amb un Chris Martin eufòric al piano (aquest home es inesgotable: no va parar de moure's i ballar durant tota la nit), va començar a tocar les notes més conegudes i emblemàtiques del seu tema més corejat, admirat i irrepetible: Viva la Vida, aquesta cançó que tanta fama i tants maldecaps els hi ha donat (va ser acusat de plagi). Las Ventas s'enfonsaven: milers de veus van entonar el Ooooo Ooooo del bridge de la cançó, i on els pèls de punta van ser la nota dominant dels que desgraciadament no hi vàrem poder anar però que ho estàvem gaudint on line.
El segon moment de la nit va ser un dels bisos amb el medley d'una de les meves cançons preferides, el Clocks, que va donar pas a l'homenatge-tribut a la malograda Amy WineHouse amb el seu Rehab (si també haguessin cantat alguna del Michael Jackson ja hagués estat la repanotxa!), i va finalitzar amb la melangiosa i preciosa Fix You.
L'últim moment per a recordar va ser la darrera cançó del concert, estrenant així un altre icona pels ColdPlay: l'Every TearDrop is a WaterFall, aquesta cançó que diuen plagia l'únic tema conegut dels Mystic (l'ombra del Viva la Vida es allargada), i on el mateix Chris Martin assegura que hi ha pagat els drets per a sample-jar-la, amb tota l'audiència corejant aquest Ritmo de la Noche, convertint-lo des de ja amb el nou himne del grup.
Diu un dels crítics dels que he llegit la crònica que s'ha de veure almenys un cop a la vida als ColdPlay en concert. Només ens queda que vinguin a actuar una altra vegada al nostre país, i si es a Barcelona, millor que millor.
Aquest es el vídeo del concert complert:
Es tractava de la presentació a nivell del món mundial del flamant nou disc dels ColdPlay, el Mylo Xyloto (diuen que el títol el van treure d'uns graffittis que van veure als carrers de Londres), i va tenir lloc a la Plaza de Toros de Las Ventas, a Madrid. El concert es transmetia via satèl•lit per streaming a internet (gentilesa de YouTube i VeVo) al món sencer. El ple va ser absolut, 17.000 persones, que van esgotar unes entrades que anaven dels 30 als 150 euros en quasi mitja hora. Un fred lògic per a la època, en el que els assistents haguessin preferit un caldo de pollo en contes d'una cervesa, i una fina pluja van voler entelar la nit, sense aconseguir-ho.
La nit va començar amb la presentació de l'inefable Mario Vaquerizo, el marit de la Alaska, que, amb un anglès macarrónic va fer riure (o plorar) al públic, i desprès d'un vídeo amb el qual el productor del concert, l'Anton Corjbin, parlava amb el grup, va donar pas als ColdPlar per que fessin el que millor saben fer: espectacle (que no bona música).
La música de Back to the Future va donar pas al primer tema de la nit, la peça instrumental Mylo Xyloto que dona nom al disc i que obre l'àlbum. En aquell moment, milers de polseres fosforescents prèviament repartides de franc al personal es van encendre i van envair literalment Las Ventas; un efecte simple i cursi, però visualment efectiu, en el que tot el públic va ser partícip només començar.
El segon tema va ser un dels millors de l'últim disc, Hurts like Heaven, i va ser llavors quan els ColdPlay van posar tota la carn a l'asador, i en mig d'una explosió de focs artificials i llums, balons bojos voltant per damunt de la gent, pluja de confetti, i milers de mocadors blancs (recordem que estem en una plaça de braus) van enlluernar a un públic predisposat ja des de la primera nota a una nit memorable on el grup no va cedir a cap feblesa ni tonteria, i es va arrancar amb una llista d'èxits i hits, només interromputs per algun tema del nou disc, la qual cosa es d'agrair sense dubte.
Un rera l'altre, van anar caient Yellow, In my Place, Major Minus, Lost, The Scientist, Violet Hill, God put a Smile on your Face, Paradise, Up in Flames, Til Kingdom Come, Politik, Viva la Vida, Charlie Brown, Life is for Living, Clocks, (Rehab), Fix You, i com no, el nou icona-himne del grup, Every TearDrop is a WaterFall.
Un concert curt, molt curt, a penes una escassa hora i mitja, però molt gran, amb tres moments memorables: quan, desprès del Politik, amb un Chris Martin eufòric al piano (aquest home es inesgotable: no va parar de moure's i ballar durant tota la nit), va començar a tocar les notes més conegudes i emblemàtiques del seu tema més corejat, admirat i irrepetible: Viva la Vida, aquesta cançó que tanta fama i tants maldecaps els hi ha donat (va ser acusat de plagi). Las Ventas s'enfonsaven: milers de veus van entonar el Ooooo Ooooo del bridge de la cançó, i on els pèls de punta van ser la nota dominant dels que desgraciadament no hi vàrem poder anar però que ho estàvem gaudint on line.
El segon moment de la nit va ser un dels bisos amb el medley d'una de les meves cançons preferides, el Clocks, que va donar pas a l'homenatge-tribut a la malograda Amy WineHouse amb el seu Rehab (si també haguessin cantat alguna del Michael Jackson ja hagués estat la repanotxa!), i va finalitzar amb la melangiosa i preciosa Fix You.
L'últim moment per a recordar va ser la darrera cançó del concert, estrenant així un altre icona pels ColdPlay: l'Every TearDrop is a WaterFall, aquesta cançó que diuen plagia l'únic tema conegut dels Mystic (l'ombra del Viva la Vida es allargada), i on el mateix Chris Martin assegura que hi ha pagat els drets per a sample-jar-la, amb tota l'audiència corejant aquest Ritmo de la Noche, convertint-lo des de ja amb el nou himne del grup.
Diu un dels crítics dels que he llegit la crònica que s'ha de veure almenys un cop a la vida als ColdPlay en concert. Només ens queda que vinguin a actuar una altra vegada al nostre país, i si es a Barcelona, millor que millor.
Aquest es el vídeo del concert complert:
