Els Roxy Music, ampul•losa banda dels anys 70 i 80, icona del avantguardisme de la època, model a seguir per a molt modernillos del moment, estendard del glamour i del rock fi i elegant, van tornar tocar a Barcelona per segon cop, des d’aquell llunyà 25 d’Agost del 82, on varen presentar el seu últim disc llavors (i ara), Avalon, en el marc del Sònar, el Macro Festival de Musica Electrònica de la ciutat comtal, que aquesta vegada, per primer cop, s'ha fet conjuntament amb els nostres col.legues de A Corunya.
Ha estat un retorn desangelat. Lluny de presentar noves cançons (que les tenen, es diu que trauran nou disc en un futur pròxim), o de contentar el pacient públic amb un revival dels seus millors èxits, es van conformar en recrear la major part dels seus primers èxits, els temes dels seus primers tres discs, amanit amb uns llarguíssims solos del guitarrista star de la banda, en Phil Manzanera molt espessos.
Amb la habitual pantalla gegant de vídeo divulgant una rera l’altra les portades dels discos que els ha fet famosos, amb aquelles estupendes dones mig despullades, la banda va anar repassant el seu (insòlit per poc comercial) repertori: Re-Make/Re-Model, Out of the Blue, My Only Love, Ladytron... a l’ecuador del concert van assaltar Jealous Guy, la preciosa balada versió de la de John Lennon, allargant-la fins l’infinit. Acabat el concert (només d’una hora), els Roxy ens van regalar quince minutis mes (generosos) i ens van delectar amb Virginia Plain, Love is the Drug i Do the Strand. Res del disc que més èxit els hi ha donat al nostre país, Avalon (ni More than This, ni el propi Avalon) només la instrumental i innecessària While my heart is still beating, i tampoc res de res dels àlbums del Bryan Ferry en solitari.
En fi, una tornada triomfal pel que van ser i pel que son, però una decepció molt gran pels que no som fans ad nauseaum de la banda, aquells que ens conformem amb uns quants singles, encara que sigui per a recordar-nos per qui ens hem gastat els quartos...
Ha estat un retorn desangelat. Lluny de presentar noves cançons (que les tenen, es diu que trauran nou disc en un futur pròxim), o de contentar el pacient públic amb un revival dels seus millors èxits, es van conformar en recrear la major part dels seus primers èxits, els temes dels seus primers tres discs, amanit amb uns llarguíssims solos del guitarrista star de la banda, en Phil Manzanera molt espessos.
Amb la habitual pantalla gegant de vídeo divulgant una rera l’altra les portades dels discos que els ha fet famosos, amb aquelles estupendes dones mig despullades, la banda va anar repassant el seu (insòlit per poc comercial) repertori: Re-Make/Re-Model, Out of the Blue, My Only Love, Ladytron... a l’ecuador del concert van assaltar Jealous Guy, la preciosa balada versió de la de John Lennon, allargant-la fins l’infinit. Acabat el concert (només d’una hora), els Roxy ens van regalar quince minutis mes (generosos) i ens van delectar amb Virginia Plain, Love is the Drug i Do the Strand. Res del disc que més èxit els hi ha donat al nostre país, Avalon (ni More than This, ni el propi Avalon) només la instrumental i innecessària While my heart is still beating, i tampoc res de res dels àlbums del Bryan Ferry en solitari.
En fi, una tornada triomfal pel que van ser i pel que son, però una decepció molt gran pels que no som fans ad nauseaum de la banda, aquells que ens conformem amb uns quants singles, encara que sigui per a recordar-nos per qui ens hem gastat els quartos...
¿Por qué vuelven para ser mediocres?
ResponEliminaBueno, me imagino que a los fans de qualité del grupo les encantó el concierto... no podemos decir lo mismo el resto de los mortales que nos gustan sus composiciones más comerciales... que son las que les han hecho ricos de todas formas...
ResponElimina