20Ten

Fa pocs dies parlàvem de la nova cançó de l'inefable Prince, el Geni de Minneàpolis, Hot Summer, com un (altra) d'aquells temes inèdits, rars i preciosos que ens acostuma a escatimar, penjant-los només a la seva pàgina web o venent-los només a uns certs supermercats. Doncs bé, avui s'ha sabut que aquesta cançó formarà part del nou disc de l'artista i que està previst que surti el proper mes de Juliol, es a dir, d'aquí no res. El disc s'ha de titolar 20Ten, commemorant els 20 anys que porta amb la seva (ex) discogràfica, la Warner, de la que s'havia barallat fa uns anys, per que es considerava ell mateix un esclau. Qui l'entengui que el compri... mentrestant, nosaltres comprarem el disc.

La Sharon també vola sola

Per el proper mes de Setembre està previst que surti a la llum el primer disc en solitari de la Sharon Corr, seguint així la estel.la de la seva germana Andrea, ja que, de moment, no se sap res d'un nou àlbum de tots els germans Corr junts. Pot ser en el disc hi inclourà el single que va presentar al Festival de Glastonbury, It's not a Dream, però el que si se sap del cert es que el nou treball compta amb les (luxoses) col.laboracions de Jean Michel Jarre i Zucchero.

Un Any sense el Rei

Avui fa un any que ens va deixar el Michael Jackson, el malograt Rei del Pop. No podem dir encara alló de Ha mort el Rei, Visca el Rei, per que no n’hi ha cap que el pugui substituir, i no creiem que ni hagi d’haver cap com ell. Icona d’una generació, figura cabdal i representativa del Segle XX, geni, creador imparable i imbatible, introspectiu, raro, gairabé extraterreste, modern Peter Pan que es va negar a crèixer. Michael ens va deixar un dia desprès de Sant Joan, quan encara les fogueres quasi fumejàven, les platjes respiràven i les ressaques s’esvaien. Va ser un matí d’un 25 de Juny. Un matí en el que, per uns instants, el món es va aturar.

Diuen que en aquest últim any el Michael ha vengut més que ens els sus deu ùltims anys de la seva vida. Que la seva (immensa) deuta està la meitat liquidada. Gairabé ningú donava un duro per ell quan va anunciar aquella mastodòntica sèrie de concerts al Regne Unit (jo inclòs). Varem tenir que esperar a que es morís per veure i gaudir del seu llegat, el ja maleït This is It, formidable assaig del que havia de ser i, per desgràcia, no va poder ser. Diuen també que aquest proper mes de Novembre la Sony traurà un disc amb temes inèdits de l’artista (la màquina de diners, l’alletament de la vaca, no s’atura mai). Serà fabulós tenir noves cançons del Michael. Fabulós, però trist. Molt trist.

Estiguis allà on estiguis, Michael, esperem que estiguis bé.
Aqui baix no t’oblidarem. Mai.

Els Nous Pet Shop Boys

Hurts (Theo Hutchcraft i Adam Anderson) es un grup de pop britànic que, al estil Charles and Eddie (Would I lie to you), es varen trobar per casualitat en un pub de Londres i varen començar a parlar de la seva passió, la musica. Es passaven les seves composicions per internet, i varen crear un grup, Daggers, amb el que tocaven a festes i commemoracions variades. El seu punt àlgid va arribar quan van actuar amb la Solange Knowles, la germana de l’inefable Beyoncè (sic).

Més tard, varen decidir dedicar-se de valent a això de la musica, i van començar a compondre seriosament a Manchester. Van clausurar Draggers i el van substituir pels Hurts. Al mes de Juliol de l’any passat el prestigiós diari The Guardian va guardonar el grup com “Banda del Dia”, i van quedar els quarts en la BBC Sound 2010.

Amb un estil brit-poppy que ens recorda molt als Pet Shop Boys, i amb una acuradísima posada en escena calcada als enyorats Tears for Fears, els Hurts trauran el seu primer disc (homònim) al proper set de Setembre (es el nostre aniversari...), destacant com a primer single la cançó Better then Love.

Desangelat retorn dels Roxy Music

Els Roxy Music, ampul•losa banda dels anys 70 i 80, icona del avantguardisme de la època, model a seguir per a molt modernillos del moment, estendard del glamour i del rock fi i elegant, van tornar tocar a Barcelona per segon cop, des d’aquell llunyà 25 d’Agost del 82, on varen presentar el seu últim disc llavors (i ara), Avalon, en el marc del Sònar, el Macro Festival de Musica Electrònica de la ciutat comtal, que aquesta vegada, per primer cop, s'ha fet conjuntament amb els nostres col.legues de A Corunya.

Ha estat un retorn desangelat. Lluny de presentar noves cançons (que les tenen, es diu que trauran nou disc en un futur pròxim), o de contentar el pacient públic amb un revival dels seus millors èxits, es van conformar en recrear la major part dels seus primers èxits, els temes dels seus primers tres discs, amanit amb uns llarguíssims solos del guitarrista star de la banda, en Phil Manzanera molt espessos.

Amb la habitual pantalla gegant de vídeo divulgant una rera l’altra les portades dels discos que els ha fet famosos, amb aquelles estupendes dones mig despullades, la banda va anar repassant el seu (insòlit per poc comercial) repertori: Re-Make/Re-Model, Out of the Blue, My Only Love, Ladytron... a l’ecuador del concert van assaltar Jealous Guy, la preciosa balada versió de la de John Lennon, allargant-la fins l’infinit. Acabat el concert (només d’una hora), els Roxy ens van regalar quince minutis mes (generosos) i ens van delectar amb Virginia Plain, Love is the Drug i Do the Strand. Res del disc que més èxit els hi ha donat al nostre país, Avalon (ni More than This, ni el propi Avalon) només la instrumental i innecessària While my heart is still beating, i tampoc res de res dels àlbums del Bryan Ferry en solitari.

En fi, una tornada triomfal pel que van ser i pel que son, però una decepció molt gran pels que no som fans ad nauseaum de la banda, aquells que ens conformem amb uns quants singles, encara que sigui per a recordar-nos per qui ens hem gastat els quartos...

Hot Summer

Prince Roger Nelson, el cantant anomenat Love Symbol, o l’Artista Abans Conegut com a Prince, o l’Artista abans Conegut com Abans Conegut com a Prince (per a nosaltres sempre serà Prince, a seques), ja ens té molt acostumats a les seves excentricitats, i sobretot, a la seva costum de anar contra el sistema, gravant cançons només disponibles des de la seva pàgina web, llençant discos que només es poden adquirir a uns supermercats específics del seu Minneàpolis natal (LotusFlow3r), o composant un tema inèdit per a un equip de soccer, el Minnesota Vikings (Purple and Gold). Fa dos mesos va córrer per la xarxa un altre tema inèdit, Cause and Effect. Avui s’ha sabut que en té encara un altre de nou: Hot Summer.

Vida desprès de Viva la Vida

Desprès d’aquell demolidor Viva la Vida, moltes son les notícies que han aparegut dels Coldplay: que si el prenien un any sabàtic, que si es separaven, que si el seu nou disc es gravaria en l’interior d’una catedral... aquests dies s’ha sabut que el seu nou àlbum està ja en fase de edició, que el tornarà a produir el Brian Eno (U2, David Bowie), i que té previst com a data de sortida a finals d’any. Ja ho veurem.

Sonrisas

Per a mitjans del mes de Setembre (concretament el dia 14) està previst el llançament del flamant brand new àlbum de la nostra estimada Ana Torroja, el cinquè ja. Està previst inicialment que el seu tìtol sigui Sonrisas (bon títol). Compta amb les col.laboracions de l'Aleks Syntek, l'Andrés Levin i el José Luis de la Peña. En un primer moment s'havia dit que el primer single sería una cançó composta per el Nacho Cano, però aquesta noticia ha esta desmentida per la mateixa Sony. Quina llàstima!

Prince of Persia

Des d'aqui volem reivindicar un costum que, si bé no s'ha deixat mai de fer, no s'acostuma a fer molt. Al menys, no tant com abans. Es tracta de les cançons que serveixen com a presentació de les Bandes Sonores de les pel.lícules de moda. Qué sería de The way we were (film) sense The way we were (cançó), o Pretty Woman sense l'It must have been love, o de l'Endless Love, o de l'Up where we belong, de l'Officer and Gentleman, etc. etc... Tenim un ùltim exemple: I Remain, la cançó de la Banda Sonora de Prince of Persia, escrita i interpretada per l'Alannis Morrissette.

Apagada Reivindicativa

Els fans de la sèrie nord-americana Flashforward, interpretada entre d’altres, pel Joseph Fiennes (Shakespeare in Love), estan rebotats pel final que la cadena ABC ha emès, i amb els rumors de que no hi haurà una segona temporada, han decidit protagonitzar una concentració davant de la seu de la cadena com a protesta, que ha de durar exactament dos minuts i disset segons (la mateixa durada del esvaïment de la sèrie). Aquí, que també seguim la sèrie i ens agrada, deixarem de treballar el mateix temps... o potser una mica més.

Vinagre y Rosas, The Movie

Durant la seva gira de presentació del seu últim disc Vinagre y Rosas al país de Mèxic, s’ha començat el rodatge d’una pel•lícula documental dirigida per Fernando León (Los Lunes al Sol), que serà, segons les pròpies paraules del cantautor de Jaén, una pel•lícula, una gira, un concert, una conversació, un ma a ma amb Sabina, que es completarà amb imatges rodades en la segona etapa de la seva gira espanyola que començarà el proper 12 de Juny a Badajoz, i que el portarà el 16 de Setembre al Palau Sant Jordi de Barcelona, on pensem assistir-hi.

In and Out

Molt malament l’hi tenen que anar les coses per que el Robbie Williams hagi de llançar un disc recopilatori (el segon ja, el primer el va treure al 2004, i només amb vuit discos en la seva discografia). Aquest proper 11 d’Octubre surt a la venda In and Out of Conciousness, el típic i tòpic Greatest Hits amb les millors cançons del artista. Una salvetat, però: hi ha l’inefable tema inèdit, Shame, presumiblement el primer single de la col•lecció, que el Robbie el canta amb el seu ex-company de Take That, el Gary Barlow, del que també n’és co-autor.

Bona jugada la del Robbie. Els Take That (sense ell) semblen haver ressuscitat de les seves pròpies cendres, com un au fènix musical a l’ús, i s’han retrobat amb l’èxit amb els seus últims dos àlbums: Beautiful World i The Circus, tot just tal i com el Robbie sembla estar baixant en picat en la seva popularitat artística (els seus últims discs, Rudebox i Reality killed the Video Star no han venut ni per pipes) i aquest acostament (probable reunió dels antany nens d’or?) pot ser que el torni a fer pujar al podi del rock anglès on hi estava acostumat a ser-hi.

Rafa #1

Rafa torna a serel nùmero 1 al guanyar per cinquena vegada el Roland Garros. Felicitats, Rafa!

Symphonicity

Andrew Gordon Summer, alias Sting, ha iniciat aquest any una gira, si més no, diferent. Es tracta de tocar en directe els seus temes de sempre (i els de Police... on comencen uns i on acaben els altres?), però amb una òptica insòlita: substitueix els tìpics instruments musicals de rock (guitarra, bateria, baix), per les arpes, els violins i els violoncels. La localitat canadenca de Vancouver va ser el tret de sortida d'aquesta ambiciosa (i suicida?) gira, ni més ni menys que amb la companyia de la Orquesta Filarmònica Reial de Londres. Vindrà a Europa? A Espanya? Treurà disc?

The Union

El nou disc de l'Elton John, a mitges amb el músic, cantant i pianista americà Leon Russell (sortit de pet d'una foto dels ZZTop), es titula The Union, en contes del You're never too Old que s'havia dit que es tenia que titualr, i es posarà a la venda el proper mes de Setembre.

House cap a casa?

El Hugh Laurie, alias el Doctor House, l'irreverent, sarcàstic i a vegades inclús cruel doctor de la exitosa sèrie que porta el seu nom, sembla que s'està pensant si participar o no en una nova temporada, que sería la setena. Els maratonians rodatges, el estar lluny de casa seva (Anglaterra) i de la seva família, i el fet d'anar simulant una coixera inexistent, semba que estàn minant la seva moral i que vol abandonar. Això si, no sense abans oferir-l'hi a la Fox una proposta multi-milionària per acceptar continuar amb la sèrie. De moment, la Fox no ha dit res. No creiem que vulgui deixar anar la gallina dels ous d'or en una època com aquesta, desprès d'haver acabat Lost, i amb el rotund fiasco d'altres series com FlashForward, V o Jericho.

Torna l'Amy per Nadal

Diu el pare de l'Amy Winehouse que la seva filla treurà el nou, esperat i desesperat nou disc al Decembre d'aquest any. Que ja te unes 15 cançons (encara que a algunes l'hi manca la lletra). Si la pròpia Amy no sap cap on va ella, com ho ha de saber el pare?

Canciones en Ruinas

Aquest és el títol del nou àlbum de la meitat fosca, introvertida i més desconeguda de Duncan Dhu, el Diego Vasallo. Sortirà a la venda el proper mes de Setembre, i està produït pel Suso Sáiz. Poca instrumentació, senzills arranjaments, donant més importància a les lletres i a la veu que a la música. Vuit cançons i una versió dels Smith (això ja ho feia el Míkel, recordeu?)

Les Noves Faces

The Faces, el mític grup de rock anglès dels anys 70, aleshores integrat pel Ronnie Lane, l'Ian McLagan i el Kenny Jones (abans anomenats Small Faces), amb els quals es van reunir l'Stone Ron Wood i el Rod Stewart, que veníen del Jeff Beck Group, es tornen a reunir per a fer una gira mundial, però amb altres faces, es a dir, amb cares noves. Com que el Rod Stewart els ha donat carbasses, pel fet d'estar molt ocupat en la seva pròpia gira presentant en directe el seu SoulBook, els Faces l'hi han demanat al cantant pelroig més famós del món mundial, el Mick Hucknall (Simply Red), que substitueixi Stewart. Aquest, que està orfe de banda, es clar, ha dit "yes". Hi haurà disc nou de la nova banda... per la "face"?