Divendres passat vaig assistir al concert de comiat dels noruegs a-ha, i haig de reconèixer que amb aquest tour fan honor al tìtol de la gira, per que van obtenir molt bona nota en les dues hores i mitja que va durar el concert, un catàleg de la majoria dels singles de la seva carrera musical.
El lloc, el Sant Jordi Club, la Sala Annexa al Palau Sant Jordi, no va ser el més escaient. Aquesta sala no es res més que una mana de polisportiu amb una dotzena de grades, en las que ens vàrem apilotonar com a sardines en llauna els que no tenim la sort de plegar de la feina d’hora i vàrem arribar una mica més tard de les set de la tarda, hora d’obertura de les portes. No es que els noruecs necessitessin tot el Sant Jordi per ells, que no l’haguessin omplert ni amb les entrades regalades (que més voldrien ells!), però un local més condicionat per la ocasió no hagués estat malament.
Sort tenim de la nova tecnologia, per que les tres pantalles gegants situades rere l’escenari ens van permetre no perdre’ns res del que passava allà dalt, i així, un per un, vàrem poder assistir al degoteig de cançons insuperables per les que no passa el temps (The Sun always shines on TV, Stay on these Roads, Cry Wolf, Scoundrel Days, I’ve been losing You, etc.). Amb la veu en estat de gràcia, el solista i líder de la banda, Morten Harket, ens va delectar amb un final del Summer Moved On d’infart, i, a l’equador del concert, amb les llums gairebé apagades, i sense la resta de la banda, tots tres components d’a-ha, en pla acústic, ens van regalar un dels moments més emotius de la nit, Non-Stop July, Crying in the Rain i Minor Earth Major Sky.
Però el millor estava per venir: una interpretació sublim de l’Hunting High and Low, amb tot el públic corejant l’estribillo, una versió explosiva del Living Daylights, amb un mapa senyalant Barcelona a les pantalles de vídeo, i finalment, com no podia ser d’una altra manera, el Take on Me, tema emblemàtic i himne oficial de la banda.
Un nostàlgic revival d’una època que no morirà mai, la dècada dels vuitanta, una nit per a no oblidar, i una veritable llàstima que aquest grup s’hagi de separar (per les ja típiques desavinences dels membres de la banda, encara que diuen que el guitarrista, Pal Waaktar, pateix una severa malaltia del cor). Encara que, això no se sap mai, pot ser en alguns anys els tornem a veure junts.
El lloc, el Sant Jordi Club, la Sala Annexa al Palau Sant Jordi, no va ser el més escaient. Aquesta sala no es res més que una mana de polisportiu amb una dotzena de grades, en las que ens vàrem apilotonar com a sardines en llauna els que no tenim la sort de plegar de la feina d’hora i vàrem arribar una mica més tard de les set de la tarda, hora d’obertura de les portes. No es que els noruecs necessitessin tot el Sant Jordi per ells, que no l’haguessin omplert ni amb les entrades regalades (que més voldrien ells!), però un local més condicionat per la ocasió no hagués estat malament.
Sort tenim de la nova tecnologia, per que les tres pantalles gegants situades rere l’escenari ens van permetre no perdre’ns res del que passava allà dalt, i així, un per un, vàrem poder assistir al degoteig de cançons insuperables per les que no passa el temps (The Sun always shines on TV, Stay on these Roads, Cry Wolf, Scoundrel Days, I’ve been losing You, etc.). Amb la veu en estat de gràcia, el solista i líder de la banda, Morten Harket, ens va delectar amb un final del Summer Moved On d’infart, i, a l’equador del concert, amb les llums gairebé apagades, i sense la resta de la banda, tots tres components d’a-ha, en pla acústic, ens van regalar un dels moments més emotius de la nit, Non-Stop July, Crying in the Rain i Minor Earth Major Sky.
Però el millor estava per venir: una interpretació sublim de l’Hunting High and Low, amb tot el públic corejant l’estribillo, una versió explosiva del Living Daylights, amb un mapa senyalant Barcelona a les pantalles de vídeo, i finalment, com no podia ser d’una altra manera, el Take on Me, tema emblemàtic i himne oficial de la banda.
Un nostàlgic revival d’una època que no morirà mai, la dècada dels vuitanta, una nit per a no oblidar, i una veritable llàstima que aquest grup s’hagi de separar (per les ja típiques desavinences dels membres de la banda, encara que diuen que el guitarrista, Pal Waaktar, pateix una severa malaltia del cor). Encara que, això no se sap mai, pot ser en alguns anys els tornem a veure junts.
Estuviste allí! Qué suerte! Yo leí una crítica de su actuación madrileña que los calificaba de nostálgicos y aburridos...
ResponEliminaNo fue la impresión que tuve en absoluto... a ver, tampoco son la alegría de la huerta, pero cumplieron con ganas. Te tienen que gustar, claro. Y a mí simpre me han gustado mucho.
ResponElimina