Rere uns grans cortinatges vermells, amb un Palau Sant Jordi ple a mig gas, la música de Through sona desgranant-se les seves notes suaument. La veu del cantant comença a escoltar-se, i poc a poc, les cortines es van obrint.
Es veu una orquestra separada en dos meitats per un passadís negre, que el George Michael travessa qual Moisés creuant el Mar Vermell amb el poble jueu. Elegant fins a la medul•la, amb un vestit negre nit, camisa i corbata fosques, sabates negres, ulleres de sol (no se les va treure en tota la nit), i una perilla arreglada al mil•límetre, el cantant greco-anglès, amb una veu envejable, acaba la primera cançó del concert, amb el Bona Nit, Barcelona típic i tòpic.
Van ser tres hores (amb un descans de vint minuts) d’espectacle adult, madur i pausat. Tant, que hi van haver moments (pocs) que semblava que ens anava a avorrir i tot. Va cantar cançons de totes les seves èpoques: les antigues, com ara el Kissing a Fool, A Different Corner (brutal!), Praying for Time (amb canvis a la lletra), o un fantàstic Cowboys and Angels, que per si sol ja va valer la pena el que ens varem gastar en el concert; cançons més properes, com You have been Loved, Patience, John and Elvis are Dead (amb unes boniques imatges de diferents icones del Segle XX: l’Elton John, Diana de Gales, la Mare Teresa, John Lennon...; fins a cinc (!!) temes del seu Songs from the Last Century: Roxanne, My Bay just cares for Me, You’ve Changed, Wild is the Wind, i I Remember You; dues cançons noves (una inèdita): True Faith (abusant del vocoder) i Where I hope you Are (aquesta dedicada al seu nòvio, Kenny Goss), versions d’altres artistes, com l’Elton John (Idol), Terence Trent D’Arby (Let her down Easy), Rufus Wainbright (Going to a Town), Rihanna (Russian Roulette) i l’Amy Winehouse (Love is a Losing Game, el que va ser el moment nostàlgic de la nit), i un final de traca amb un medley de l’Amazing, I’m your Man i Freedom ’90, l’únic moment de la nit en que va aixecar en ple el Sant Jordi.
El moment anecdòtic de la nit va ser quan va presentar els membres de la orquestra (fins a quaranta!), i, al ser ahir l’aniversari d’un d’ells, el George ens va demanar que cantéssim el Happy Birthday en... català. Un detall bonic per part dels seus assessors.
Un concert agradable, sense saltar-se el guió previ ni un punt, i satisfactori, sempre i quan s’hagi anat a veure, quatre anys abans, el que també va fer a Barcelona en el seu 25Live Tour, en el que, llavors si, van sonar totes les seves cançons tal i com estem acostumats a escoltar-les.
Una pega només: no va cantar ni el Jesus to a Child, ni tampoc el Careless Whispers, aquesta última, en opinió del que escriu, encara no superada.
Aquesta es la cançó inèdita (el George Michael encara no l’ha enregistrat), dedicada al se nòvio: Where I hope you Are
Es veu una orquestra separada en dos meitats per un passadís negre, que el George Michael travessa qual Moisés creuant el Mar Vermell amb el poble jueu. Elegant fins a la medul•la, amb un vestit negre nit, camisa i corbata fosques, sabates negres, ulleres de sol (no se les va treure en tota la nit), i una perilla arreglada al mil•límetre, el cantant greco-anglès, amb una veu envejable, acaba la primera cançó del concert, amb el Bona Nit, Barcelona típic i tòpic.
Van ser tres hores (amb un descans de vint minuts) d’espectacle adult, madur i pausat. Tant, que hi van haver moments (pocs) que semblava que ens anava a avorrir i tot. Va cantar cançons de totes les seves èpoques: les antigues, com ara el Kissing a Fool, A Different Corner (brutal!), Praying for Time (amb canvis a la lletra), o un fantàstic Cowboys and Angels, que per si sol ja va valer la pena el que ens varem gastar en el concert; cançons més properes, com You have been Loved, Patience, John and Elvis are Dead (amb unes boniques imatges de diferents icones del Segle XX: l’Elton John, Diana de Gales, la Mare Teresa, John Lennon...; fins a cinc (!!) temes del seu Songs from the Last Century: Roxanne, My Bay just cares for Me, You’ve Changed, Wild is the Wind, i I Remember You; dues cançons noves (una inèdita): True Faith (abusant del vocoder) i Where I hope you Are (aquesta dedicada al seu nòvio, Kenny Goss), versions d’altres artistes, com l’Elton John (Idol), Terence Trent D’Arby (Let her down Easy), Rufus Wainbright (Going to a Town), Rihanna (Russian Roulette) i l’Amy Winehouse (Love is a Losing Game, el que va ser el moment nostàlgic de la nit), i un final de traca amb un medley de l’Amazing, I’m your Man i Freedom ’90, l’únic moment de la nit en que va aixecar en ple el Sant Jordi.
El moment anecdòtic de la nit va ser quan va presentar els membres de la orquestra (fins a quaranta!), i, al ser ahir l’aniversari d’un d’ells, el George ens va demanar que cantéssim el Happy Birthday en... català. Un detall bonic per part dels seus assessors.
Un concert agradable, sense saltar-se el guió previ ni un punt, i satisfactori, sempre i quan s’hagi anat a veure, quatre anys abans, el que també va fer a Barcelona en el seu 25Live Tour, en el que, llavors si, van sonar totes les seves cançons tal i com estem acostumats a escoltar-les.
Una pega només: no va cantar ni el Jesus to a Child, ni tampoc el Careless Whispers, aquesta última, en opinió del que escriu, encara no superada.
Aquesta es la cançó inèdita (el George Michael encara no l’ha enregistrat), dedicada al se nòvio: Where I hope you Are
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada