Vull començar aquest blog explicant-vos la fantàstica experiència que vaig tenir ahir a la nit quan vaig assistir al concert dels enyorats Spandau Ballet.
Amb una puntualitat (poc) britànica, va començar el concert deu minuts desprès del previst. On? Al Pavelló Olímpic de Badalona. Ni molt menys estava ple fins la bandera, ja que l’escenari ja ocupava més de la meitat del recinte. Això sí, l’espai que quedava, estava ple a besar. Varem coincidir allí una colla de quarentons i quarentones, fills musicals de la dècada dels vuitanta, hereus de la música dels amfitrions de ahir nit, a passar-nos ho be, i a gaudir d’una nit màgica.
I la va ser. Damunt de l’escenari, una pantalla enorme, un joc de llums acceptable, cinc tios (també quarentons, una mica passadets, fondonets inclús), i la música, la excepcional música dels Spandau Ballet. Res més. I res menys! Poc a poc es varen desgranar tots i cadascun dels grans èxits de la banda: Highly Strung, Only when you leave, Communication, Lifeline, I’ll fly for you, How many Lies, Virgin, To cut a long story short, Chant no. 1, etc. També vàren sonar, esplèndides, Through de Barricades (amb el Pavelló en plé corejant l’estribillo) i She loved like Diamond. Una cançó nova, Once More, excusa per treure nou disc amb versions més... adultes dels èxits de sempre. Ni pio de cap cançó de l’ultim (i maleït) àlbum de la banda, Heart like a Sky... ni siquiera el comercialissim Be free with your Love.
Tres moments màgics de la nit:
El primer, quan sonava Round and Round, en el que en la pantalla gegant es podia veure un vídeo d’ells en plens anys vuitanta (les noies, es a dir, les senyores quarentones, casades i amb fills, embogien). Va ser bonic veure l’Steve Norman jugant amb els coloms a la Plaça Catalunya.
El Segon, amb el Tony Hadley i el Gary Kemp, asseguts en dues cadires, entonant una versió acústica i preciosa del With the Pride. Va ser especialment emocionant veure la contenció en la veu d’en Tony.
I el tercer, amb l’inefable True. El Pavelló en plé, cantant un sensacional karaoke de la perfecta i plusquamperfecta balada que es aquest himne, resum de tota una dècada i de tota una generació. Impressionant.
Al final, com a colofó, un Gold un pèl deslluït (massa superproduït) i cap a casa. Altre cop cap l’any 2010. Back to the Future.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada